NOVA VIA AL BENICADELL

  Si hi ha una paret a la comarca del Comtat que crida poderosament  l’atenció, sense nigún dubte és la cara sud del Benicadell, tant per envergadura com per ser visible des de una bona part de punts de la comarca. Atrapa les mirades de qualsevol que tinga a bé passar per aquestes terres, inclús d’aquells profans al món de la muntanya.

  

Els escaladors que morem baix la seua atenta vigia, constantment estem creant linies imaginaries en les seues parets, alhora que es gesten nous somnis.

  

Curiosament, no és una paret amb abundància de vies, i el perque possiblement radique en la seua exigència . Una llarga i dura aproximació, les parts  més tombades de la paret están repletes de blocs solts i vegetació, les més verticals careixen de bones fisures, i les que s’intuixen resulten ser fisures cegues de molt difícil protecció, abundancia de desploms que trenquen la continuitat de posibles linies, escassés de ponts de roca que faciliten la protecció…

  

Així i tot, s’han traçat un grapat de vies, un bon nombre de les quals s’han de superar en tècnica d’escalada artificial, alguna de tall clàssic, i les menys de tall esportiu. Aquestes vies, i açò també resulta curiós, han segut obertes per escaladors de les comarques al nord del Benicadell, d’on no poden vore aquesta paret si no es traslladen.

  

En quant a nosaltres, l’idea d’obrir una nova via, rondava de feia temps pels nostres caps. En primer lloc, vam repetir algunes de les vies ja obertes, per tal de reconeixer la paret, comprovant l’exigència que requereix. Vam mirar i remirar, amb els prismàtics, a peu de paret, a diferents hores del dia per si les ombres ens podien aportar algo de claror, hores i hores de mirar i somniar desperts.

 Finalment vam trovar el que pareixia el punt més débil de la paret, en la part central, i en la primavera de 2012 començavem la via. El 15 de juny de 2013 l’acavavem després de tombar els nombrosos blocs solts que pugueren posar en perill l’integritat de la cordada en futures repeticions. En general la roca es bona , així i tot, hi ha que anar en compte, sobretot en els trams més facils, ja que encara poden quedar blocs solts.  Els dos primers llargs surquen un ample espoló, després del qual, amb un llarg fácil, arrivem a una gran repisa herbosa que hem anomenat “Balcó del Comtat” per les fabuloses vistes que d’allí es poden disfrutar “relaxadament”. Seguidament, i amb tendencia a l’esquerra,passant per la “Coveta del Mamifer”, comença un sinuos i exigent  llarg molt aéreo. Després tan sols queda un curt llarg de III per a finalitzar. Resultat: 175 metres, amb una dificultat máxima de 6B ( 6A/A1) i les sensacions que transmet la paret dels nostres ulls quan per unes hores la podem sentir tambe sota els nostres dits. En definitiva, la “Carbonell – Ferràndiz” : tot un luxe.