TAGHIA 2011
Un dia escalant al mas de la penya, entre via i via, tornàvem a somiar desperts ; molaria anar a trepar aquí ..allí.. mes enllà... Ningú sabia que aquet cop no es quedaria sols en paraules. Miguel Angel Vilaplana “el Vila” va dir;
-estaria be anar a Taghia, no es car i les parets...
no el vaig deixar acabar de parlar ;
-compra els bitllets!. - Vila no s’ho creia –si Home, fes les reserves dels bitllets, si no, no marxarem mai a cap lloc.
Els col·legues mes propers cadscú per diferents motius, aquet cop es quedarien aquí; érem cordada de 2.
Aconseguim la guia de Taghia, i tot tipus de informació gracies la gran gestió de Vila, fins i tot marxem amb una llista de vies que no podíem deixar de fer, gentilesa de l’amic Anaya, la llista del top 10 no decepciona.
Quasi sense adonar-nos-en, arriba el dia de marxar i desprès d’alguna petita confusió a l’aeroport, on quasi ens deixem la guia i alguna altra cosa bàsica, ens enlairem cap a Marroc. En un tres i no res, estàvem a Marrackech, on ens venien a recollir amb un tot terreny algo destartalat. Després de varies gestions del xòfer i parar a sopar a Azzilal arribem a Zahouia Ahansa a les 4 i pico de la matinada, dormim poc i mal i a les 7 del mati ens aixequem. A la terrassa de casa Mohamed em creuo amb un altre client amb pinta d’escalador que em diu “Bonjour”, jo li conteste amb un frances amb accent del comtat, “Bonjour”. Aquet noi era Felix, de Tarragona i aquesta la conversa en frances mes curta del viatge. Sergi , Felix, Vila i jo esmorzem, te cafè amb llet pa amb mantega , melmelada i... COQUETES FREGIDES ! Igualetes que les que fan a casa les nostres mares. Carreguem dos burretes amb les motxilles i “caminito” a Taghia, ara es quan Vila i jo es donem compte de que si, ARA SI. Ja avien acabat les negociacions i regatejos fins que tornem a Marrackech.
Taghia es un petit poble situat al alt Atlas a 200km a l’est de Marrackech i a 1900m d’altitud, amb uns 400 habitants . L’últim tram de carretera es una pista de muntanya de 40km, que perfila una part de l’atlas, sovint nevada al hivern i fins i tot a la primavera. Des de Zaohuia que es on arriba la pista ,surt una vall bastant engorjada , amb un petit riu que ens acompanya tota l’estona. El camí voreja i creua el riu als llocs mes febles d’aquest , hi ha llocs puntuals on tenim que sortejar el torrent per unes construccions fetes pels locals, que els estrangers em batejat com “ferrades Berbères”, un tronc i unes quantes pedres deixades caure damunt formen una mena de pas elevat, i sol ser en llocs enlairats que et fan pensar si es partirà el tronc o no. Com ens n’ anem adentrant dins de la vall anem endarrerint en el temps, sols algunes parabòliques ens recorden la civilització. Les parets de les cases son de pedra i fang, el sostre de fusta, terra , un plàstic per impermeabilitzar i una ultima capa de terra compactada .
En menys de 3 hores estem a Taghia on ens espera Saïd amb te i pastes. Recuperem una mica de forces i cap a la “paret”. Haviem arrancat i ja no pararíem, 4 dies d’escalada i un de descans, 3 dies de escalada i 2 de descans, tenim sort per que a sobre plou i neva, però clar, dos dies tancat al refu es massa i decidim sortir a fer una “excursioneta” el segon dia. S’apunta quasi tota la gent qui hi ha al refu, holandesos, bascos , italians, francesos, la portuguesa i la belga. Al principi caminem entre el “xirimiri”, després entre la neu, 1200m de desnivell positiu, el altímetre del italià marcava mes de 3100, no esta mal per ser un dia de descans. Escalaríem 2 dies mes i prou , la pell ens fa prou mal i ens obliga a no fer-li massa força a res que punxe una mica, ens ve al cap Jesús un dels nois andalusos ; “ estoy harto de tanto pinxo”.
Les vies:
-BELLE ET BERBÈRE 300M TD+ 6b+(6a+) Vila i Quique.
-CANYON APACHE 280M ED- 6c(6b) Vila i Quique.
-AU NOM DE LA RÉFORME 300M 6c(6b) Vila i Quique.
-LES RIVIÈRES POURPRES 500M 7c(7a) Vila i Felix.
-A BOIRE OU JE TUE LE CHIEN 250M ED- 6c(6a+) Nacho i Quique.
-BARACA 680M ED- 7b(6b+) Vila i Quique.
-HABEN ODER SEIN 250M ED- 6b+(6b) Vila i Quique.
-ZEBDA 260M ED+ 7b+(6c) Vila i Quique.
-TROMPETENKATER 320M 7a+ Vila i Quique.
-L’ALLUMER DE BELLE BERBÈRE 320M 6b+ o 6c (dos sortides) Vila i Quique.
Un total de 3210 m escalats per Vila i 2960 per Quique. Metres i metres del calcari mes abrasiu que haviem escalat mai, vies de roca compacta on no es cau ni una petita gleva des del peu de via fins el cim, dels mes de 3000m escalats sols es va trencar un petit canto per al peu .
L’ ambient a la Gite de Saïd es mol bo i totes les nits desprès del sopar comentem les vies que em fet i les que volem fer l’endemà .Hi ha tan bon rollo entre tots que fins i tot podem anar varies cordades a la mateixa via, sols pactem l’hora de sortida i de l’esmorzar .Les cordades de 3 deixen passar a les de 2, el que va mes lent deixa passar al que va mes ràpid i tots contents. La roca es tan bona, però tan bona ! que no ens importa portar a ningú al davant doncs saps que no et tiraran cap pedra. Passen els dies i no sabem si estem a dilluns o a dijous, sols sabem si es el tercer dia d’escalada o el segon després del descans, el mal que et fa la pell de les mans o la poca “yema” que et queda ens avisa del proper dia de descans. Pro tot arriba i hem de marxar, ara toca desfer el camí i tornar a la “civilització”.
De camí ,parem a un poble on estan de festes i veiem un espectacle que ja m’és familiar , Berbérs a cavall disparant amb les seves espingardes a l’ aire, com a festes de moros i cristians. Al final arribem a Marrackech, dinem i deixem les motxilles a l’habitació” patera” que ens han reservat per a tres, Rafa que tornava amb nosaltres, Vila i jo. Apenes podem deixar els bultos al terra. Passegem pel sóc , el canvi d’ estar a la muntanya i venir al caos es una mica traumàtic, tot de gent ,sorolls , motos i cotxes pitant i a tot arreu, buuf! Abans de sopar passem per un bar a veure el futbol de la xampions, Madrid – Barça, ens cobren 20 dirhams per entrar a un bar reconvertit a sala de cine per l’ocasió, tenim una consumició amb l’entrada. La gent esta com boja i no havia vist un ambient com aquest en cap bar d’espanya mirant aquest classic, BRUTAL! Els tres hem de que seure en files de butaques diferents , hi ha gent asseguda en capses de coca cola buides ,gent plantada, xillant , tocant la darbuca, cantant i aplaudint; li dic al Vila;
-Guanye qui guanye, que sigui una victòria justa i sense polèmica, perque si no, sabrem com s’han trencat les cadires en les que estem asseguts.
Les cadires son de plàstic i estan la majoria trencades, a cada moviment e foten un pessic al cul, el bar es un autèntica olla a pressió.
L’endemà al mati donem altre tomb per Marrackech i ens lliurem per qüestió d’hora i mitja de l’atemptat que hi va haver a la cafeteria de la plaça, feia poc que passejàvem per allí. Després de dinar Vila i jo ens acomiadem de Rafa i marxem a l’aeroport, ara si que havia acabat tot, i en unes hores estaríem a casa. Darrere quedaven 9 vies a Taghia, pujades i baixades per canals i barrancs, els sopars a casa Saïd, les tertúlies fanàtiques i algun “altercat intestinal”.
Al marxar de Taghia vam “amenaçar” a Saïd; VOLVEREMOS!
Amb esta publicació inaguren una nova pestanya denominada ESCALADA. En la qual és podrà gaudir de les activitats realitzades pels socis en la disciplina d'Escalada
