CARA NORD DEL TAILLON

SI PULSES SOBRE EL QUADRE DIALEG DE D'ALT PODRAS VORE EL NOM DE LES FOTOS

                                                       CARA NORD DEL TAILLÓN

L’últim cap de setmana de març, 4 companys del centre vam sortir cap al Pirineu Aragonés, en concret al Pic Taillón (3.144 mts.) per ascendir la Cara Nord.
El primer dia ascendriem fins la cabanya d’elèctriques que ens serviria com a refugi, i aprofitavem la vesprada amb la doble intenció d’obrir “huella” fins el Port de Bujaruelo i, si els núvols ho permitien, poder fer una ullada a aquesta majestuosa paret.
En paraules de Simón Elías “La seua visió des del Col de Tentes imprimeix certa angustia en l’alpinista que va a recorrer-la per primera vegada. Pareix com si en eixe moment totes les lectures sobre la paret, sobre la seua inclinació, i sobre el seu caràcter clàssic desaparegueren fruit d’una topada frontal.(...)Aquesta primera impressió atemoritza com un arma en el costat.” No estava molt equivocat, pero al mateix temps que pot atemoritzar, es tal el magnetisme que emana que no podem més que dessitjar ascendir per eixa piramide perfecta, que Patrice de Bellefón comparaba amb les construccions egipcies.
El dia del atac no ho teniem gens clar. Durant els dos dies anteriors l’oratge no acompanyaba gens, amb molts núvols i algún que altre ruixat i temperatures una mica elevades. El nostre estat físic també ens sembraba de dubtes. Afortunadament poc després d’alçar-se, cap a les 4 de la matinada, veiem com anaven obrint-se grans clars i amb poc material iniciavem l’ascens cap al Port de Bujaruelo. En arrivar vam poder contemplar la paret en tota la seua plenitud. Un dels companys va decidir tornar-se’n des d’ací, ja que tenia mal a un genoll. Els tres restants vam revisar el material del que disposavem. Una corda, tres tornillos de gel, tres pitons, unes poque express, cintajos i empotradors, a més del material personal. Perfecte. Podriem assegurar una cordada de tres.
Ja al peu de paret, vam analitzar els factors en contra: cap al migdia tornaria el mal oratge i nigún de nosaltres es trobava al 100% de les seues capacitats. Al final, com be va dir un de nosaltres, “sin prisa, pero sin pausa”. Com que la tècnica del ensamble no ens pareix segura vam optar per anar desencordats i si fora necessari ja assegurariem algún possible pas difícil. Així iniciavem l’ ascenció per un corredor inclinat despres del qual feiem una llarga travessia diagonal cap a la dreta per un sistema de corredors que ens deixava a l’extraplom del cim. L’estat de la neu donava molt que dessitjar amb condicions molt cambiants que unides al pati que cada vegada impressionava més, feien que extremarem les precaucions, subministrant bé les ja poques forçes que ens quedaven i mantenint la concentració per tindre sempre tres punts de segur afiançats durant la progressió, ja que es aquesta una pared molt dificil d’assegurar. Després de 5 hores, 700 mts. amb una inclinació de 50º de mitja (amb trams que ben bé arrivaven als 65º) coronavem, envoltats per una densa boira el cim del Taillón.
Xicoteta celebració i mosset ràpid.
Un no aconsegueix el cim fins que no baixa de la muntanya, i aquesta era ara la nostra preocupació. No han segut pocs els que descendint aquesta muntanya han acabat en un fatal desenllaç. Amb cornises de neu als dos costats de l’aresta cimera i la densa boira existent la probabilitat de desviar-se i precipitar-se al buid és elevada. . Nosaltres, per sort, comptavem amb GPS i el track del descens, que ens facilitarien enormement la “papeleta”. Poc després, el “Dedo” i la Brecha de Roldán ja constitueixen punts importants de referència que ens facilitarien el descens. Així i tot, la tornada cap al Port de Bujaruelo resultaria penosa, a causa de la boira de nou, i del fet de tindre que obrir “huella” sobre neu molt toba i profunda. Ja en la Cabanya d’elèctriques, recollida de la resta de material, un poleo calentet i cap a la “furgo”, a la que arrivavem 14 hores després d’una jornada inoblidable.
De tornada, analitzavem en gelat el que acabavem de fer, un somni que feia més de 15 anys que constantment acudia a nosaltres, l’aposta havia segut forta. Són moltes les publicacions que recomanen unes condicions idonees per a atacar aquesta paret. Nosaltres no les teniem, però podía més en nosaltres la possibilitat de convertir el somni en realitat , vam sopesar i vam respondre. Era la nostra aposta i ens la vam “currar”, pero tampoc oblidem –parafrassejant de nou a Simón Elías- que “les apostes en muntanya com en el salvatge oest poden acabar en tiroteig”.

                                                              Salut i muntanya.